L’Espart i la Literatura

Apunts sobre L’ Espart en la Literatura Espanyola

 Consuelo Jiménez de Cisneros                                                                                                                 

«Recuerdo que una mañana desperté con la terrible obsesión de haber encontrado un ataúd negro de gran tamaño debajo de mi cama. Grité y acudió mi padre, que estaba de consulta en la habitación inmediata con unas gentes del campo. Dije lo que veía y mi padre se rió de mi miedo; pero pensó que las gentes del campo, de suyo suspicaces, podían creer que el médico ocultaba un cadáver y, con buen acuerdo, les llamó, porque los vio algo sorprendidos. Miraron todos bajo el lecho y solo vieron una cestita de espartocon varios objetos, convencidos de que no había tal ataúd y que sin duda yo soñaba»

(Húercal – Overa Hace Setenta Años: Memorias de un Niño y Comentarios de un Viejo, de Daniel Jiménez de Cisneros. Reeditat per Consuelo Jiménez de Cisneros. Alacant / ECU / 2004) 

Quan vaig començar la meua tasca d’indagació sobre la presència de l’espart en les lletres castellanes, a penes disposava d’unes quantes referències aïllades. Per a la meua sorpresa, les referències augmentaven en cada recerca. La conclusió és que l’espart apareix en obres literàries molt variades, líriques, narratives i d’assaig, des de la literatura clàssica fins a l’actual. És citat generalment de dues maneres: la primera, referencial, ja siga formant part d’un paisatge natural, ja siga com a material bàsic de mobiliari i d’estris diversos; la segona, retòrica, com a imatge metafòrica o simbòlica. Veurem alguns exemples de tot això.

Una qüestió prèvia seria assenyalar que la utilització de la paraula espart (Stipa tenacissima en terminologia científica) sembla del tot natural i espontània, ja que amb aquest material es fabriquen molts objectes d’ús quotidià. Espart prové del grec antic i significa corda. A partir de cordes d’espart es poden elaborar una infinitat d’objectes, útils i decoratius: espardenyes, alforges, escombres, estores, cistelles i cabassos, cèrcols de formatges…

L’ Espart en les Lletres Clàssiques des de la Antiguitat fins al Segle d’or

L’exemple més antic que es coneix de l’espart esmentat en les lletres és el que fa referència al seu ús per a recobrir botelles amb la finalitat de mantindre la temperatura del líquid que contenen. L’escriptor llatí Cató ja citava les amphorae sparteae, que eren àmfores i botelles recobertes d’espart i, segons alguns, també podrien ser àmfores teixides d’espart.

L’any 29 a. C., Estrabó, en la seua magna Geografía, escriu el següent, referint-se a les terres de l’interior d’Espanya: «unes produeixen espart i altres són bones». Veiem així que les que produeixen espart són les que no poden produir una altra cosa, a la qual cosa s’afig que l’espart quasi no necessita la intervenció de l’home per a desenvolupar-se, ja que és una planta de secà, espontània, que no requereix cures de cultiu.

 Un altre exemple històric: cordes, cinturons i serons (cistells) d’espart són citats en les Cròniques d’Índies. En una d’elles llegim el següent: Volent un mariner aprofitar-se d’un seró d’espart que hi havia allí davall d’un matalàs on jo anava estirat, li digué un criat meu: no prengueu el seró, que ja veieu que el capità s’està morint, i una vegada mort, no n’hi ha cap altre amb què embolicar-lo i tirar-lo a la mar. Aquesta cita ens permet veure la utilitat d’un seró d’espart com a mortalla.

El nostre escriptor clàssic per excel·lència, Miguel de Cervantes, utilitza l’espart com a terme de comparació: Al cap de tants anys com fa que dorm en el silenci de l’oblit, isc ara, amb tots els meus anys a coll, amb una llegenda seca com un espart… Aquestes paraules pertanyen al pròleg de la primera part del Quixot, amb la qual cosa podem afirmar que l’espart apareix mencionat en les primeres pàgines de l’obra literària més famosa de tots els temps i de tots els llocs.

A això podem afegir una coincidència: que l’espart dona nom al carrer on es va publicar la primera edició, l’anomenada «Edició Príncep», de la primera i de la segona part del Quixot, amb deu anys de diferència (1605-1615). Es tracta de la impremta de Juan de la Cuesta, el solar de la qual s’ha conservat senyalitzat amb una placa al carrer d’Atocha. Atocha significa el mateix que espart, segons el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola. El vocable atocha, que fa referència a la planta, és d’origen preromà; conservat pels hispanoromans, va passar a l’àrab i després al castellà amb els mossàrabs, que eren fabricants i usuaris de l’espart.

I atocha, nom comú referit a una planta, s’ha convertit en nom propi de diversos enclavaments d’un barri de Madrid on trobem el carrer d’Atocha i les estacions de tren i de metro d’Atocha, i fins i tot existeix una advocació de la Mare de Déu que és la Mare de Déu d’Atocha. En l’actual barri d’Atocha s’ubicava antigament una porta per la qual entraven a la ciutat carros plens d’espart amb què els artesans madrilenys feien canastres, cistelles, cordes i paper d’espart, motiu pel qual la porta era denominada d’Atocha. Al voltant de l’estació d’Atocha, que es va inaugurar el 9 de febrer de 1891, els gravats de l’època indiquen que hi havia nombrosos camps on es recol·lectava l’espart. Encara poden veure’s xicotets vestigis d’aquells camps entre les edificacions actuals

El poeta, novel·lista i assagista Francisco de Quevedo té una referència a l’espart en el seu popular poema, falsament autobiogràfic, que comença amb els versos: «Yo que soy un poetilla / hijo de todos los diablos», cosa que no deixa de ser una llicència poètica, ja que Quevedo va nàixer en el si d’una família hidalga. Tanmateix, es declara humilment «nacido / entre hongos y entre esparto», on veiem que l’espart apareix com un símbol de la pretesa humilitat del seu llinatge. Dos elements bolets i espart de senzillesa franciscana: els franciscans utilitzaven l’espart com a complement dels seus hàbits per a cinturons i sandàlies, i precisament Quevedo va voler ser soterrat amb hàbit franciscà.

L’ Espart en les Lletres dels Segles XIX y XX

Fem un salt al segle XIX i ens trobem amb assajos sobre l’espart. El més divulgat és el d’Eduardo Pardo y Moreno: Apunts sobre l’espart, que va aparéixer el 1865 i s’ha reeditat en nombroses ocasions fins al segle XXI (el 2010). La seua pervivència dona fe que l’interés per aquest material natural no ha disminuït. Més recentment, un article de Donato Gómez Díaz titulat Les dificultats del desenvolupament: la qüestió de l’espart a Almeria durant el segle XIX, remarca la importància de l’espart en la vida dels almeriencs al llarg del segle XIX, cosa que es podria extrapolar a altres províncies de l’entorn (Granada, Múrcia, Alacant). Tant la classe popular com els propietaris i comerciants es nodrien d’aquest producte essencial, com ho era l’espart. «Les terres d’espartar», com les anomena l’autor, tenien una gran importància econòmica.

Als segles XIX i XX l’espart fou matèria primera per a la fabricació del paper i, per descomptat, per a la fabricació del calçat conegut com a espardenyes, precisament per la procedència del material. En molts textos trobem lèxic relacionat amb l’espart i els seus usos. Destaque un text autobiogràfic de Daniel Jiménez de Cisneros on llegim que es va trobar amb l’antic criat d’una casa rica, a qui havien fet fora per vell, que anava: «cobert de parracs, amb unes espardenyes fetes miques i amb el rostre escanyolit; li preguntà a qui servia i què li donaven pel seu servei». L’autor aprofita per a criticar la injustícia d’aquesta situació.

En el gènere narratiu, el novel·lista més fecund del realisme vuitcentista, Benito Pérez Galdós, fa en alguna ocasió referències a l’espart. Hem escollit aquest breu diàleg que apareix a Fortunata i Jacinta. Durant el viatge de noces de Juanito amb Jacinta, passant en tren prop de València, el matrimoni comenta:

« —I l’espart, on està?
—Fins a això no arriba la meua saviesa. Per ahí deu anar».

Entrant en el segle XX, l’obra del prosista alacantí Gabriel Miró està plena d’al·lusions a l’espart, i això es deu al fet que la seua narrativa s’inscriu en un context mediterrani on l’espart és molt rellevant, sobretot en la vida rural quotidiana. Vegem-ne alguns exemples.

En La Mujer de Ojeda (1901) s’esmenta «el copo denso de esparto del que se hace filet», descrivint així la tècnica de filat de l’espart. En el seu llibre Del Vivir (1904) conta com, entre les ocupacions habituals de les dones, hi havia la manipulació de l’espart: «A les portes de les cases, dones teixien mitges; trenaven pleita de palma o corda d’espart, pentinaven xiquetes despentinades, assegudetes a terra…». En Las Cerezas del Cementerio (1910) llegim: «Ells li donaren de la seua sopada, assegut en una pedra neta que tenien per a majar l’espart de les seues fones i de les seues rudes sandàlies», on veiem l’ús tan estès de l’espart per a fabricar les sandàlies (especialment la sola).

En El mundo sonoro de Gabriel Miró, la tesi del poeta valencià Antonio Porpetta, es mencionen uns anteojos de esparto, expressió trobada en La novela de mi amigo (1908), referint-se a allò que es posa al costat dels ulls als ases i a altres animals de càrrega: «els seus ulls tan dòcils, amb eixos anteulls d’espart, pareixen monstruosament inflats».

En El libro de Sigüenza (1917) es mencionen les cadires d’espart, on este material serveix per a trenar els seients. Esta mateixa menció a les cadires d’espart es troba també en José Martínez Ruiz, Azorín, un autor que se centra en l’espart com a material característic del mobiliari: cadires, estores, etc.: «L’espart en les cases monoveres; en les de la ciutat i en les del camp». Així ho evoca en Superrealismo (1929), recordant les cases del seu poble, Monóvar.

El poeta utilitza uns referents vegetals característics de la seua terra, de l’àrea mediterrània: l’olivera, l’espart i la vinya (representada ací pel sarment). És significatiu que incorpore l’espart en aquesta mena de trilogia lírica. És una manera de convertir la paraula «espart», que identifiquem com a pròpia de la llengua comuna i d’un context popular, en una paraula poètica digna de l’àmbit literari. Una paraula que sembla rígida, dura, i que, tanmateix, pot contindre una gran càrrega evocadora.

« Del olivo / me retiro

del esparto / yo me aparto,

del sarmiento / me arrepiento

de haberte querido tanto. »

El poeta utiliza unos referentes vegetales característicos de su tierra, del área mediterránea: el olivo, el esparto y la vid (representada aquí por el sarmiento). Es significativo que incorpore el esparto en esta especie de trilogía lírica. Es un modo de convertir la palabra “esparto”, que identificamos como propia de la lengua común y de un contexto popular, en una palabra poética digna del ámbito literario. Una palabra que parece rígida, dura, y que sin embargo puede contener una gran carga evocativa. 

Pel que fa a la poesia de Miguel Hernández, es caracteritza (en coincidència amb la del seu amic Pablo Neruda) per elevar objectes quotidians i vulgars a allò poètic:: «Oda a la Escoba», «Nanas de la Cebolla»…Heus ací una cita de l’espart:

« Yo quisiera, quisiera,

yo quisiera ser campo,

la cabeza de almendra,

los cabellos de esparto,

el aliento de pinos,

los picos de sembrados,

el hablar de silencios

y de surcos los labios. »

En aquest romanç heptasíl·lab (endeixa) observem la identificació total del poeta amb la terra, com si el seu ésser es transformara en terra, aquell element al qual Miguel Hernández se sentia tan lligat pel seu origen, el seu paisatge i, en definitiva, pel seu ésser. En aquesta identificació quasi mística del seu cos i del seu esperit amb la natura, en una preciosa metàfora, l’espart seria el cabell, a causa de la semblança física entre els fils d’espart i les fibres del cabell. Aconsegueix el poeta que no ens resulte estranya aquesta imatge i que l’espart perda la seua rigidesa en convertir-se en cabell, de la mateixa manera que es transforma en una altra cosa en mans de l’artesà.

Si ens endinsem en la poesia de la segona meitat del segle XX, entre els poetes que citen l’espart destaca la figura de José Kozer, nascut a l’Havana l’any 1940. Poeta prolífic i traductor, viu als Estats Units des de 1960. I de l’Esparto la Invariabilitat (1983-2004) és el títol d’una antologia de la seua poesia publicada a l’editorial espanyola Visor. L’editor descriu la seua poesia com: «carregada de causticitat crítica i de melancòlica tendresa». Veiem que aplica a l’espart la qualitat de la invariabilitat, en tant que és un material resistent i durable.

María Victoria Atencia, poetessa malaguenya (Màlaga, 1931- ), cita l’espart en el seu poema «Godiva en Blue Jeans», del qual extraiem uns versos:

« Saldré de pantalón vaquero

(hacia las nueve de la mañana),

blusa de «long play» y el cesto de esparto de Guadix

(aunque me araña a veces las rodillas).

Y luego, de vuelta del mercado,

repartiré en la casa amor y pan y fruta ».

Andalusia és una de les regions on encara es conserva l’artesania de l’espart, sobretot en poblacions concretes (en aquest cas, el poble granadí de Guadix). Ací l’espart s’utilitza en un dels objectes quotidians més habituals: el cistell. Observem el detall que, en tractar-se d’un material una mica tosc i sense tractar, diu l’escriptora que de vegades li ralla els genolls quan se’l posa damunt.

L’ Espart en la Narrativa Alacantina Actual

Antonio Colomina Riquelme és l’autor d’un llibre molt especial: Como la Seda y el Esparto. Memorias de un Zagal de la Posguerra. (Alicante / ECU / 2017). Llibre que completa la trilogia dedicada per l’autor a Orihuela: Orihuela, Dulce Pueblo i Orihuela en mis Artículos. L’autor també ha escrit una breu guia il·lustrada d’Orihuela, on recull monuments i paratges naturals. I finalment un altre llibre titulat Orihuela: sus Calles, sus Plazas, sus Gentes…

Como la Seda y el Esparto ens presenta a Javier, un xiquet que naix en plena postguerra en el si d’una família de classe mitjana a Orihuela. Té una infància feliç, però en arribar a l’adolescència es va adonant que al seu poble no existeix futur laboral, ja que els llocs de treball millor remunerats estan reservats per als fills dels senyorets. Decideix marxar a Madrid però la seva ciutat natal la porta al cor… Antonio Colomina relata el moment de la societat espanyola en què va discorrent el personatge protagonista en les distintes èpoques de la seua vida, des de l’Espanya de la postguerra fins a l’actual i la futura.

El prologuista, Julio Calvet, també cita l’espart en el seu pròleg quan escriu: «No tienes, lector, ante ti, una historia más. Tienes un pálpito, un pedazo de corazón y una inmensa verdad del vivir, unas veces suave y otras áspera, como esos dos productos que tanto proliferan por mi tierra: la seda y el esparto». On veiem l’ús de l’espart amb un valor metafòric i oposat en antítesi, a la seda: l’espart és vegetal, la seda és animal; l’espart és ásper, la seda és suau. Amb això es tracta de simbolitzar els distintes aspectes de la vida, amb els seus moments alternativament ásper i suau.

L’ Espart en la Poesia Contemporànea

José Miguel Molero Cid (Villa de don Fadrique, Toledo, 1958- ) és autor del llibre Poemario. Abril y Esparto, amb pròleg de Javier Lorenzo i fotografies de Rubén Gorde, la segona edició del qual va aparéixer en 2016, cosa que resulta força inusual en un llibre de poesia. L’autor és «Premio internacional de Poesía de la Orden literaria» Francisco de Quevedo. Publicista i productor, ha intervingut en nombrosos mitjans de comunicació. Es declara influït per la generació del 27 i pel seu treball com a reporter lliure en la guerra a Nicaragua. En aquest llibre parla sobre el poder de la paraula planera.

José Manuel Moreno García (Sevilla, 1973-) usa el pseudònim de José Sansophia, que és un apòcope dels noms dels seus fills, Santiago i Sofía. Citem ací el seu llibre Filosofía de Esparto, aparegut en l’editorial «eMe cuadrad2» en 2017. Altres llibres seus són: La Vanidad del Ciempiés (2017), Los Espacios Desolados (2019), Cielo de Esmeril y Azucenas. El seu últim llibre, Sendas de Caín (2019), editat en «Árbol de Lluvia», conté dotze poemaris que recullen tota la seva obra poètica.

 En La Vanidad del Ciempiés hi ha una al·lusió a l’espart, sense nomenar-lo, en mencionar les «sandalias labriegas»: «Es un intervalo en el que suceden días de Sol, en estos poemas hay demasiado Sol, todo el que me trajiste con tus sandalias labriegas el día en que te conocí». És una al·lusió metaliterària a un dels seus versos: «Calza mi felicidad sandalias casi labriegas».

Juan Vicente Piqueras (nascut a la petita aldea valenciana Los Duques de Requena) és un poeta molt reconegut. Va ser «Premio Loewe» en 1912. Treballa com a professor d’espanyol a «L’Institut Cervantes» i en altres institucions. Cita l’espart, i en concret l’acció de trenar-lo, pas previ per a l’elaboració de qualsevol objecte, en un poema en prosa de Padre (2016): «A sus 80 años mi padre se pasa el verano entero haciendo unas aguaderas o, dicho en su habla, enjargotando unas agüeras de pleita para el burro que quiere comprarse. A ver si me hago con un burro, dice mientras trenza el esparto. ¿Tú me podrías traer un burro de allá donde vives?, me pregunta» (2017: 28). El de Vicente Piqueras és un llibre on l’afecte pel món rural només apareix en la forma de nostàlgia familiar, de recordança del pare més que de l’aldea.

L’ Espart en els Llibres del Siglo XXI

Tiempos de Esparto. Memoria gráfica. Cieza, Siglo XX és un llibre de fotografies en diversos volums publicat a Cieza (Múrcia). L’any 2002 va aparéixer el primer volum amb pròleg de l’etnògraf i antropòleg Francisco J. Flores Arroyuelo. En la seua presentació es recordava la creació d’un Museu de l’Espart en la localitat l’any 2000. Aquest museu va anar a més i, el 2013, s’inaugurà el Centre d’Interpretació de l’Espart i la seua Indústria amb el suport de fons FEDER de la Unió Europea. 

S’han redactat nombroses tesis i treballs sobre l’espart. Podem citar el treball de fi de màster de Lorena Martínez: Huellas del Esparto, que es presentà a la Universitat de València en 2015 i es convertí en una exposició exitosa el 2017. Aquest treball recorda el final de l’era de l’espart a Cieza en els anys noranta del segle passat, al ser substituït per les fibres sintètiques. 

Comencem amb unes cites literàries i acabem amb altres de l’extraordinària novel·la històrica de María Luisa Gil, Los Nombres de Idrissi (Crevillent / 2018). En el primer capítol ja apareix: una mecedora de cabuya (sent la cabuya una corda fina, teixida generalment d’espart). També la frase següent: «Las paredes estaban desnudas y el único detalle que resultaba inusual allí era una gran estera de esparto a modo de alfombra».

Més endavant escriu: «En Crevillent el esparto fue siempre muy abundante, se recolectaba, con cuidado, en los meses de julio y agosto, se dejaba secar al sol durante unos cuarenta días más o menos; una vez curado se podía trabajar crudo o picado, en los dos casos se maceraba en unas balsas con agua. Se hacían trabajos muy bonitos. Yo te enseñé a hacer una especie de trenza y luego confeccionamos un capazo. Eso era la pleita. (….) Nosotros trabajábamos tanto la estera de esparto como la de junco, «la fina». Las de esparto, una vez hecho el trenzado a mano se cosían en el suelo con unas agujas especiales, que se llamaban almaradas, tenían la punta curva y solían comprarse a un vendedor, con un nombre muy raro que venía de vez en cuando. (….) Las esteras finas, las de junco, eran muy bonitas. El junquillo se traía de las aguas pantanosas del Almarjal, se limpiaban bien y se sumergían en agua caliente y azufre para que se blanquearan, después se dejaban secar al sol. Se tintaban y finalmente se tejían en telares. Eran muy apreciadas, y la verdad es que tenían unos dibujos y un colorido muy bonitos».